30/7/09


"Es que eres como Arguiñano, te metes en la cocina y te vuelves loco."
Y que no se acaben los chistes de Arguiñano, que aunque sean malísimos son de los pocos que logro entender.


Passen minuts, hores, dies.
Penso que tot acabarà aviat. Penso que s'acabaran les estones de mirar avall per evitar veure el que em fa por veure, de resar a un Déu fals, de lluitar en va, de plorar.
Passen hores, dies, setmanes. Segueixo mirant els nombres prèviament mesurats, segueixo calculant, mirant el rellotge per enèsima vegada, desitjant que arribi el final.
Passen dies, setmanes, mesos i anys. Potser mai acabarà. Potser em falta encara racionalitat per aprendre a superar. Se que vull i odio voler-ho, i m'odio per voler-ho.

Segueixo esperant, pacientment, com mai.

26/7/09


Perquè no, "avui", dos per un...


Intento plantejar noves alternatives al clàssic pensament basat en la moral i la constant busca del benestar.
Intento rebutjar sabent la importància de l'adaptació constant.
Em veuen i se que pensen: “només una més.” I penso llavors, després d'un brot paranormal d'ambició, que potser puc tenir-ho tot, que puc ser només una nena més, adaptada a una societat més i ser, després, l'últim que tots esperaven.
I que m'etiquetin d'egocèntrica, i respondre amb un clar: “digue'm quelcom que no sàpiga”, i obrir-me de cames i quedar-me tan ample, que qui m'estima es qui més m'importa, que ja dedico prou preocupacions, fins i tot, a qui mai m'ha conegut.
I després, autoetiquetar-me d'absurda i estúpida, que la vida no són dos, sinó un dia, i mig me'l passo pensant en tonteries.


25/7/09

El cielo vale más que mil palabras...

21/7/09


Tener la vida solucionada también causa problemas... ¿Pero qué seríamos sin ellos?

Sí, hay gente que aún nos honra, holgazanes. O quizás no. Quizás ni exista el honor, pero en ese caso ya no tendría porqué preocuparme, ni preguntarme, ni pasar en vela una sola noche más.
Pero sí, soy holgazana, incluso para dejar de serlo...

Buenas noches y que seáis felices.

17/7/09


Las 7 de la mañana y poco que poder abrazar, y sí, no me importa decirlo, demasiadas emociones surcan ahora mi mente. A veces uno quiere cerrar los ojos pero ignora que, a pesar de eso, su corazón aún sigue abierto.


Sobre cruzar muros, acallar gritos y admirar silencios...

He estado unas pocas horas perdida, y a su vez terriblemente encontrada, encontrada en otros que parecían desgarrarme el alma. No puedo afirmar que estuviera de acuerdo en todo, pues estaría, como tantas otras veces, mintiendo, más sabiendo que miento también sin saberlo. Pero sí, por momentos no fui, y me sumergí en palabras de quienes pretender ir un poco más allá, que miran no sólo a los ojos, sino a través de ellos para encontrar un significado a tantas dudas que a tan pocos suelen abarcar.
Mentiría también si dijera que me sentí feliz entre sus letras, y mentiría si dijera que no juzgué las páginas que en esas horas retuve en mis manos, pero es que mentiría también si dijera que no estoy fascinada, ni aturdida, ni increíblemente satisfecha de haber pagado tan poco por algo que, sin duda, no tiene precio alguno.

15/7/09


Tornem als inicis.

Em dic Irene, tinc quasi 19 anys i porto temps buscant-me a mi mateixa. Em busco en mi i en els altres. Soc una més, egoista i hipòcrita, però adoro la sinceritat.
I la cervesa, els pitis de “després de”, els meus amics, i amigues, els orgasmes, les papallones a l'estómac, el tren, el metro, les llibretes esperant ser omplertes, la curiositat, l'humor, i sobretot, l'amor.
Adoro les hores de llargues converses, les nits de discoteca, la complicitat mai entesa, les mares, el cinisme, la impulsivitat, la incertesa.
Adoro el que tinc i el que no tinc, el que trobo a faltar no poder apreciar, el que m'omple i el que em buida, el que em fa ser diferent, única i especial.
Adoro massa com per poder-ho explicar. Adoro tant, tant que no puc anar més enllà. Adoro tant que a vegades, no se què adorar.
Em dic Irene i no tinc edat, ni tan sols nació o estat. No busco res, només espero trobar el que sempre i mai he estat capaç de trobar.


Volvamos a los inicios.
Me llamo Irene, tengo casi 19 años y llevo tiempo buscándome a mí misma. Me busco en mí y en los demás. Soy una más, egoísta e hipócrita, pero adoro la sinceridad.
Y la cerveza, los pitis de "después de", mis amigos, y amigas, los orgasmos, las mariposas en el estómago, el tren, el metro, las libretas esperando ser llenadas, la curiosidad, el humor, y sobretodo, el amor.
Adoro las horas de largas conversaciones, las noches de discoteca, la complicidad nunca entendida, las madres, el cinismo, la impulsividad, la incertidumbre.
Adoro lo que tengo y lo que no tengo, lo que echo de menos no poder apreciar, lo que me llena y lo que me vacía, lo que me hace ser diferente, única y especial.
Adoro demasiado como para poderlo explicar. Adoro tanto, tanto que no puedo ir más allá. Adoro tanto que a veces, no se qué adorar.
Me llamo Irene y no tengo edad, ni siquiera nación o estado. No busco nada, sólo espero encontrar lo que siempre y nunca he sido capaz de encontrar.

11/7/09


Quantes relacions han estat tants cops a punt de trencar-se per sempre més? I quants cops, tot i masses punts d'inflexió, aquestes acaben sense trencar-se? Després de nombrosos “estic fart/a” o de nombrosos “no et vull veure mai més”, és difícil creure ja en les paraules, que masses cops semblen ser emportades pel vent.
No se quan aquestes haurien de prendre el valor que se'ls hi assigna en un moment determinat, ni quan no s'haurien de dir tants altres cops inútilment, així que ni tan sols se en què puc creure o en què no puc creure en situacions com aquesta.
Estic consternada després de tantes definicions sense ser definides, i, alhora, satisfeta de que moltes no gosin tenir els significats que un dia els corresponien.
Vull creure en el poder d'una paraula que, cada cop més, sembla no haver estat mai inventada.
Vull creure que, un dia, el que es diu i no es diu conviurà entre la incertesa de l'existència.
Potser vull creure en utopies, però ningú em privarà d'imaginar i molt menys, de somniar.


¿Cuántas relaciones han estado tantas veces a punto de romperse por siempre jamás? ¿Y cuántas veces, a pesar de demasiados puntos de inflexión, estas acaban sin romperse? Después de numerosos "estoy harto/a" o de numerosos "no quiero verte nunca más", es difícil creer ya en las palabras, que demasiadas veces parecen ser llevadas por el viento.
No se cuándo estas deberían tomar el valor que se les asigna en un momento determinado, ni cuándo no deberían ser dichas tantas otras veces inútilmente, así que ni siquiera se en qué puedo creer o en qué no puedo creer en situaciones como esta.
Estoy consternada después de tantas definiciones sin ser definidas, y a la vez satisfecha de que muchas no gocen tener los significados que un día les correspondían.
Quiero creer en el poder de una palabra que, cada vez más, parece no haber sido inventada.
Quiero creer que, un día, lo que se dice y no se dice convivirá entre la incertidumbre de la existencia.
Quizá quiero creer en utopías, pero nadie me privará de imaginar y mucho menos, de soñar.

8/7/09


Sembla que em surti pessimisme per totes bandes, però tot és saber llegir entre línies, tot és saber mirar més o menys enllà, tot és saber el que no es sap.
I ja no se ni què escric...


I ara.. Ara penso en tu. Què deus pensar? Et sents rebutjat?
“Perquè no és amb mi, al meu costat? Perquè no sento el seu cor bategar? On són tots els petons robats, les carícies que em falten, que enyoro no haver tingut mai? I què faig ara, sol, perdut dins un cicle viciós d'infortunis?
I es que penso en ella, i l'estimo tant, i l'odio tant, tant per ésser amb mi només quan a ella li plau. I soc com la seva joguina vella al fons de l'armari, esperant ser retrobada i ser, per fi, a les seves mans, tot i que fos només perquè un dia, em va estimar.”

4/7/09


Com em frustra que sempre tinguis raó. I et diràs: “a qui no li agrada tenir-la?” I és que sí, tants cops parlo per res que ni tan sols se perquè parlo, i entenc perquè ell calla, i entenc perquè no l'entenc.
Intento seguir els teus consells, seguint empirismes per no tornar a caure on sempre caic, però quin orgull tan gran que tinc, enorme, desbordant, quasi exasperant.
I com confiar en mi si només puc confiar en tu?
I qui sap si aquesta frustració em porta al punt on soc ara, de rebuig, fosca venjança i fosca insatisfacció.
Però alhora se que et necessito tant, tant que m'ofega i m'ofega que sempre hi siguis allà desprès de tants plats trencats.
D'on treus tal entrega i fidelitat? Com cap tant cor en un sol cos, tanta comprensió en una ment plena de cops, ferides, cicatrius imperceptibles que es veuen a simple vista.
Com t'estimo i t'odio, tal com t'aprecio i t'esquivo...
Què faig ara amb tants sentiments que fugen tan ràpidament, sense poder-los atrapar? Què faig ara que et tinc sense haver-te tingut mai?


Como me frustra que siempre tengas razón. Y te dirás: "¿a quien no le gusta tenerla?" Y es que sí, tantas veces hablo para nada que ni siquiera se para qué hablo, y entiendo porque él calla, y entiendo porque no le entiendo.
Intento seguir tus consejos, siguiendo empirismos para no volver a caer donde siempre caigo, pero que orgullo tan grande que tengo, enorme, desbordante, casi exasperante.
¿Y cómo confiar en mí si sólo puedo confiar en ti?
Y quién sabe si esta frustración me lleva al punto donde estoy ahora, de rechazo, oscura venganza y oscura insatisfacción.
Pero a la vez te necesito tanto, tanto que me ahoga y me ahoga que siempre estés allí después de tantos platos rotos.
¿De dónde sacas tal entrega y fidelidad? Cómo cabe tanto corazón en un solo cuerpo, tanta comprensión en una mente llena de golpes, heridas, cicatrices imperceptibles que se ven a simple vista.
Como te quiero y te odio, tal como te aprecio y te esquivo...
¿Qué hago ahora con tantos sentimientos que huyen tan rápidamente, sin poderlos atrapar? ¿Qué hago ahora que te tengo sin nunca haberte tenido?

1/7/09


Després d'un temps, preferia els actes i la reciprocitat que a vegades costa tant de trobar...
Gràcies bixu.


Música electrònica i nens i nenes mimats al voltant, a grans trets, generalitzant. Tot i això no trobava a faltar el que era abans, ja fos per no tan agradables records com perquè sabia que no era gaire útil trobar a faltar el que segur que mai tornaria a ser.