Quantes relacions han estat tants cops a punt de trencar-se per sempre més? I quants cops, tot i masses punts d'inflexió, aquestes acaben sense trencar-se? Després de nombrosos “estic fart/a” o de nombrosos “no et vull veure mai més”, és difícil creure ja en les paraules, que masses cops semblen ser emportades pel vent.
No se quan aquestes haurien de prendre el valor que se'ls hi assigna en un moment determinat, ni quan no s'haurien de dir tants altres cops inútilment, així que ni tan sols se en què puc creure o en què no puc creure en situacions com aquesta.
Estic consternada després de tantes definicions sense ser definides, i, alhora, satisfeta de que moltes no gosin tenir els significats que un dia els corresponien.
Vull creure en el poder d'una paraula que, cada cop més, sembla no haver estat mai inventada.
Vull creure que, un dia, el que es diu i no es diu conviurà entre la incertesa de l'existència.
Potser vull creure en utopies, però ningú em privarà d'imaginar i molt menys, de somniar.
¿Cuántas relaciones han estado tantas veces a punto de romperse por siempre jamás? ¿Y cuántas veces, a pesar de demasiados puntos de inflexión, estas acaban sin romperse? Después de numerosos "estoy harto/a" o de numerosos "no quiero verte nunca más", es difícil creer ya en las palabras, que demasiadas veces parecen ser llevadas por el viento.
No se cuándo estas deberían tomar el valor que se les asigna en un momento determinado, ni cuándo no deberían ser dichas tantas otras veces inútilmente, así que ni siquiera se en qué puedo creer o en qué no puedo creer en situaciones como esta.
Estoy consternada después de tantas definiciones sin ser definidas, y a la vez satisfecha de que muchas no gocen tener los significados que un día les correspondían.
Quiero creer en el poder de una palabra que, cada vez más, parece no haber sido inventada.
Quiero creer que, un día, lo que se dice y no se dice convivirá entre la incertidumbre de la existencia.
Quizá quiero creer en utopías, pero nadie me privará de imaginar y mucho menos, de soñar.
No se cuándo estas deberían tomar el valor que se les asigna en un momento determinado, ni cuándo no deberían ser dichas tantas otras veces inútilmente, así que ni siquiera se en qué puedo creer o en qué no puedo creer en situaciones como esta.
Estoy consternada después de tantas definiciones sin ser definidas, y a la vez satisfecha de que muchas no gocen tener los significados que un día les correspondían.
Quiero creer en el poder de una palabra que, cada vez más, parece no haber sido inventada.
Quiero creer que, un día, lo que se dice y no se dice convivirá entre la incertidumbre de la existencia.
Quizá quiero creer en utopías, pero nadie me privará de imaginar y mucho menos, de soñar.
Especialmente Simple.
ResponderEliminar¿Es simple el volar de una mariposa?
¿Es simple el despertar del sol a través de las aguas del mar en calma?
¿Es simple el suspiro feliz de la brisa al caer la noche templada?
Pues quizás sean cosas simples,
cosas que suceden a cada momento y aun así son instantes de belleza única,
de real magia...
como cuando tu parpadeas,
como cuando tus labios se entreabren y suspiran,
como cuando tus manos tiemblan,
como cuando eres tu misma sin más que simplemente ser tu.
¿Es simple?
Pero hermosamente único.
k.
(no crec ke necesitis més explicacions perke tu ho entens, perke el teu cor batega com mil trons, encara que els castells siguen de gel, hi ha una part de nosaltres que sempre viura unida bitxu.)
No et queixes per el nivell poètic. A vegades trobo a faltar poder dibuixar mons de sentiments amb tanta facilitat, sniff.
ResponderEliminarLes paraules no se les emporta el vent, són esglaons en l'escala de l'aprenentatge, fins i tot en l'aprenentatge que no signifiquen el que el diccionari diu d'elles.
Un nen adoptat, que sap que va ser abandonat, posa a prova els seus pares adoptius una vegada i una altra per demostrar el que el creu que és una veritat, que serà un altre cop abandonat, en aquest cas els seus actes de rebel lia molt en el fons només signifiquen una cosa: demuéstrame que m'equivoco.
Després estan els que aprenen a relaxar tensions amb una bona bronca amb la seva parella, al final es fa quotidià, esperable. Què signifiquen llavors totes les paraules?.
A "La familia de Pascual Duarte" un home vingut del poble es asombra com les amenaça que es llancen els de la ciutat no acaben en punyalades.
Diuen que en una conversa normal, el receptor (curiosa forma de nombrar el pacient) escolta el 60% i interpreta correctament el 40%, si a això sumem els protocols gestuals, que poden ser d'entorn diferents el cúmul de malentesos pot portar al major dels desencontres, Què signifiquen llavors les paraules?
Reprodueixi aquesta conversa, bastant fidelment, dels meus veïns, una parella una mica més gran que es parla a crits entre habitaciones doncs és més còmode que desplaçar-se, i com en Estiu les finestres oberts la resta de la corrala som receptors indesitjables d'aquest desencontre:
EL: Els meus pantalons?
Ell; més alt i enfadat: Els meus pantalons?
El; realment desagradable: Cony, ¿que on estan els meus pantalons?
Ella: en xiscles agut: ¿Danone? ¿A aquesta hora? Per a què?
EL: No els trobada, si deixaràs les coses al seu lloc
on els haurà posat la bruixa
Ella: ¡no! de fruita no hi ha, que després et produeixen àcid i et sentin malament.
El: Malament, no! em cauen bé, que jo no he engreixat
Ella: ¿però que dius?, Que jo estic a règim. No puc haver engreixat
Ell: que surto en calçotets al carrer ...
Ella: si baixes al carrer Súbete el pa.
Ell: què et sembla bé el pla?
la filla desesperada diu: PAPA, a l'armari, al seu lloc
ELL: Joder, que aqui no estan que la teva mare els ha amagat
Ella: Filla, que el teu pare aquesta sord
Ell: i dale amb el règim, que sí que em agafen, que no estic gros
La filla cansada, s'aixeca va al dormitori de la seva pares, obre l'armari presa els pantalons i els dóna a la seva mare.
Ell: on els tenia la teva mare?
Ella: Nena, compra danone pa teu pare, que al final la tindrem ...
Llavors, per a que serveixen les paraules
Les paraules són el salvavides dels sentiments, potser mai expressar un sentiment amb paraules, però hem d'intentar ser precisos, i si ens equivoquem demanar perdó. Les paraules conformen una escala de gravetat: "no es", "no te entiendo", "perquè et parlo", "Deixem-avui", "ets insuportable". Els nostres sentiments estan plens de matisos, l'única manera de espreso aquests matisos és ampliar el més possible aquesta escala i practicar-la.
Buida de sentit els: "no ta aguanto" fa que haguem de marcar el nostre matisos amb expressions no verbals, que entendrem molt menys.
Així que no té sentit no mesurar les paraules, doncs no entendermos mai el que ens voldran dir. Aquestes paraules tan gruixudes de seguida perden el seu valor, pero el dany que van fer queda, encara que sigui de manera callada.
És clar, ara falta sortir i practica.
Lluis