4/7/09


Com em frustra que sempre tinguis raó. I et diràs: “a qui no li agrada tenir-la?” I és que sí, tants cops parlo per res que ni tan sols se perquè parlo, i entenc perquè ell calla, i entenc perquè no l'entenc.
Intento seguir els teus consells, seguint empirismes per no tornar a caure on sempre caic, però quin orgull tan gran que tinc, enorme, desbordant, quasi exasperant.
I com confiar en mi si només puc confiar en tu?
I qui sap si aquesta frustració em porta al punt on soc ara, de rebuig, fosca venjança i fosca insatisfacció.
Però alhora se que et necessito tant, tant que m'ofega i m'ofega que sempre hi siguis allà desprès de tants plats trencats.
D'on treus tal entrega i fidelitat? Com cap tant cor en un sol cos, tanta comprensió en una ment plena de cops, ferides, cicatrius imperceptibles que es veuen a simple vista.
Com t'estimo i t'odio, tal com t'aprecio i t'esquivo...
Què faig ara amb tants sentiments que fugen tan ràpidament, sense poder-los atrapar? Què faig ara que et tinc sense haver-te tingut mai?


Como me frustra que siempre tengas razón. Y te dirás: "¿a quien no le gusta tenerla?" Y es que sí, tantas veces hablo para nada que ni siquiera se para qué hablo, y entiendo porque él calla, y entiendo porque no le entiendo.
Intento seguir tus consejos, siguiendo empirismos para no volver a caer donde siempre caigo, pero que orgullo tan grande que tengo, enorme, desbordante, casi exasperante.
¿Y cómo confiar en mí si sólo puedo confiar en ti?
Y quién sabe si esta frustración me lleva al punto donde estoy ahora, de rechazo, oscura venganza y oscura insatisfacción.
Pero a la vez te necesito tanto, tanto que me ahoga y me ahoga que siempre estés allí después de tantos platos rotos.
¿De dónde sacas tal entrega y fidelidad? Cómo cabe tanto corazón en un solo cuerpo, tanta comprensión en una mente llena de golpes, heridas, cicatrices imperceptibles que se ven a simple vista.
Como te quiero y te odio, tal como te aprecio y te esquivo...
¿Qué hago ahora con tantos sentimientos que huyen tan rápidamente, sin poderlos atrapar? ¿Qué hago ahora que te tengo sin nunca haberte tenido?

1 comentario:

  1. No m'agrada tenir-la, perquè: Com et sentiries si saben el que pasarà la gent a qui avises mai et creu...ans després pasa i s'enfaden perke ho habies previst. Pero tu mai saps si realment preveus, o simplement confons. Ja que sempre es confirma a posteriori i tenir raó no significa encertar cada detall d'un futur indeterminat.

    Fa anys, el poeta deia: l'amistad es el valor máxim d'entrega. Ja que inclus l'amor es un sentiment tan contradictori com l'egoisme.
    Pero aquella amistat que es don sense esperar res a canvi, compartint l'esencia de les coses, ajudant si es pot a millorar les condicions de qui t'envolta i crear un vincle que va més enllà de s paraules o els significats...més enllà de les etiquetes.
    Això clar, eren somnis de poeta...la realitat em demostra que un dona, dona...dona...i sol quedarse sense re. I trobar l'equilibri es dificil quan troves esers com tu.
    Ja que tem perdres aquells moments en ke fas sentir ke el mon val la pena que giri si segueixes purulant per aki, bitxu.

    Gracies per les teves lletres. El poeta tu agraeix, i el diable t'admira.

    k.

    ResponderEliminar