"No puedo hablarte de lo que fue o de lo que podría ser, pero sí de lo que creo que es aquí y ahora, y es que no somos más que unos grandes hijos de puta prácticamente incapaces de tomar ninguna decisión. Se nos llevan las masas, las apariencias y cualquier cosa con la que poder obtener un efímero momento de placer. Tanto tú como yo sabemos que, igual que los demás, estamos más bien acabados, y que solamente nos queda conformarnos con lo que pronto se nos escapará de las manos. Debo decirte que no tengo muchos consuelos para alegrar tu día, ni siquiera para alegrar este mísero instante que seguramente olvidarás; no obstante, lo único en lo que creo y creeré durante lo poco que me queda de vida es que nunca dejes de luchar, porque al fin y al cabo, no tenemos nada más."

"Creo que los adultos sólo somos niños con dinero."

Tan buit que podria omplir mil càntirs de records enfonsats en foscos pous, de tardes de claror o de somnis mai entesos...

"No em busqui, ni m'esperi, que no es dia per creure en res que no pugui veure."

No esperis res, ni tan sols de tu mateix.

Com m'inspires besuguet!


I saps que, com a escèptica empedreïda i frustrada i la més contradictòria de totes, em costa molt trobar una resposta que pugui considerar real; tot i això, i tot i creure que els actes tenen molta més efectivitat, adoro les paraules, i com ja has comprovat, tinc dies misantrops, però prefereixo reconèixer el meu egoisme - també empedreït - i dir que me la pela pràcticament tota la resta mentre tingui la meva dosi de somriures per rebre i per donar.

Igualment us adoro, revolucionaris en potència. Jo em conformo amb aprendre mínimament a viure i dir que, a diferència de molts, m'és igual que les meves cendres acabin dins un trist contenidor.

Porque "grandes remedios" no es suficientemente específico, especifiquemos:

"A grandes males, revoluciones sexuales".


Siempre viene bien una o varias alegrías para el cuerpo.
Y aplicaros el cuento, que cuando digo "hoy no se ni qué digo", probablemente es cuando esté más cuerda.

"Espero que lluny de llibertats, pors o opinions deixis només que la vida flueixi, sense ni tan sols saber si ets o no feliç, tan sols viure, qui sap quant, sense mes perquès..."

Des dels meus ulls puc respirar el dolor, l'angoixa i les intencions frustrades, com us buida una vida buida i com feu d'una marca un tema interessant del que parlar; com, igual que a mi, em pot un nom més aparentment popular que un altre, i una cara bonica guanya sempre la partida a la intel·ligència.
Sou patètics, ho se, però no puc culpar-vos del que a mi em culpo. Cada cop més, sou més innecessaris, i acabareu no per reposar en una tomba rodejada de rams de flors, sinó sent res més que cendra entre la pols.
Us mata l'enveja, de ser plagis del plagi, i còpies de l'objecte més banal; de no poder veure més enllà i aspirar, només, a ser més lliures mentre disposeu de cadenes que us puguin lligar.

Sou l'escòria, les restes que ningú vol ni voldrà. Des de la realitat, sapigueu que per mi heu deixat de ser reals.

"Que algun dia no estigui sempre amb tu..."


Enyoro els teus somriures, els teus petons i les teves carícies robades, i els nostres moments d'ínfima complicitat, que semblaven convertir hores en mil·lèsimes de segon. Enyoro les teves rabietes de nen petit, i el plor dels teus ulls, d'aquells ulls verds que em fan perdre. I aquells dinars tan cars, pels que hagués pagat el que fes falta mentre et tingués al costat. I com ens estimàvem, i ens estimem, i tot i que la sort ens hagi traït, no puc deixar de dir que t'enyoro. T'enyoro tant... I a les nostres cartes i cerveses compartides, les nostres mil i una tonteries, i estirar-nos, mirar-nos i saber que res té importància mentre siguem junts. Com corríem per les andanes, i parlàvem amb desconeguts al tren, mentre rèiem del no res, i rèiem de veure'ns somriure.

Sento no poder deixar de dir-te que lluny o a prop, no puc ni per un instant deixar de pensar en tu.

"Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?"

Joan Vinyoli, Tarda Fosca.