26/7/09
Perquè no, "avui", dos per un...
Intento plantejar noves alternatives al clàssic pensament basat en la moral i la constant busca del benestar.
Intento rebutjar sabent la importància de l'adaptació constant.
Em veuen i se que pensen: “només una més.” I penso llavors, després d'un brot paranormal d'ambició, que potser puc tenir-ho tot, que puc ser només una nena més, adaptada a una societat més i ser, després, l'últim que tots esperaven.
I que m'etiquetin d'egocèntrica, i respondre amb un clar: “digue'm quelcom que no sàpiga”, i obrir-me de cames i quedar-me tan ample, que qui m'estima es qui més m'importa, que ja dedico prou preocupacions, fins i tot, a qui mai m'ha conegut.
I després, autoetiquetar-me d'absurda i estúpida, que la vida no són dos, sinó un dia, i mig me'l passo pensant en tonteries.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Sempre fidelis.
ResponderEliminarJustament perquè no ets una més, justament perquè ets capaç de perdre el teu temps pensant, plantejan-te coses que altres simplement fan per iniciativa, guiats per un subconcient que els empitja a estar bè, sense cap tipus de criteri.(quantes dones hem vist que s'aferren a maltractadors, u homes que depenen de la força que els dona la seva parella per seguir enevant tot his entir-se desgraciats). no, tu ets diferent, tu dubtes inclus de que els teus sentiments siguin realment purs: perquè no vols entregar algo que realment valgui la pena, i en definitiva creus que tu no vals la pena. Just per això, vals i molt.No ets una més, ojala ho fosis, aixi podria pasar de llarg, sols series un polvo incomplert, una experiencia sense nom, un record de més en la llau de rostres que pasen per nostre vida sense entregar gaire més que un no res ensopit. Pero tu ets molt més. Per això ens delim per estar aprop teu i intentar dar-te tant com tu ens pots dar a nosaltres, fins al punt que donem molt més...sempre fidelis als teus dubtes.
k.
se os va la olla! Escriviu i escriviu sense dir res.
ResponderEliminarTenim un admirador per aquí... :P
ResponderEliminarGràcies k.
I perdó, ja he rectificat; hi havia un error important al text.
Fins i tot podríes arrencar-te els ulls i vendre'ls al mercat de les mentides. I mirar de passar el temps asseguda esperant que arribi qualsevol dels trens que ja no porten enlloc. Podríes mirar de fer entendre, a qui creu que ja ho sap tot, el que ahir no vas ser capaç d'explicar. Podries agafar amb una mà una pedra i amb l'altra un ganivet. I després mirar d'amagar-te del Sol fins que deixi de ploure. De fet podríes mullar els teus peus al riu i mirar de que el fred no converteixi la teva dentadura en una maraca. Sigui com sigui, tu jugues amb certa ventatja. Amb un reguitzell d'asos amagats a la màniga. Tu saps, i no ho sap tothom, que la gent fa servir les paraules quan no sap mirar. Que la ceguera, com va dir Saramago, se'ns ha generalitzat. I ara ja no hi ha qui la deturi. I que a tu, al sorteig de la vida, t'ha tocat un ull que es un As de piques, i l'altre un As de cors. Salut.
ResponderEliminar