Quien creyó no creer en la perfección, es porque no tuvo oportunidad de escuchar a Johann Sebastian Bach.

Unas cervezas más tarde te das cuenta que lo único que necesitas es que todo te importe tan poco como tanto te ha importado siempre, una noche sin complejos ni prejuicios, un amor de unos minutos, o de unos segundos, y la esperanza de que, aunque fugaz, siempre habrá un sentimiento que encontrar a la vuelta de la esquina.

Alguien que sin cambiarme me salve de mi misma.

- Amor meu...
Va seure just al costat del precipici, entre l'espès i negre bosc d'alzines i l'abisme que tenia davant. Només una fina línia separava la llum de la foscor, mentre un suau calfred li recorria el cos, pensant en què fer, sense pensar en les conseqüències que la seva decisió podia arribar a portar.
- Què penses...?
Pensava en l'amor, i en tots els moments eterns que havia viscut, en els que el seu cor semblava omplir-se d'una sensació extranya, que el feia sentir absurdament feliç. Pensava també en l'angoixa, el dolor, el patiment que sentia durant la resta dels dies, sense saber si això podia ser el que l'havia portat aquí.
- Si us plau, no ho facis...
Així doncs, què tenia sentit? La vida s'havia transformat en una continuïtat de decisions buides de significat, sabent que, amb sort, podia controlar una mil·lèsima part del que passava al seu voltant. No ignorava com de meravellós podia arribar a ser el cant d'un ocell al creuar el carrer, ni la fascinant existència transparent del vent, ni una posta de sol magníficament efímera. No, mai, ni tan sols ara, ho ignorava.
- Encara tens molt a dir, a donar i a expressar...
Però les paraules sonaven com un sense fi de sorolls bruts i contaminats. Només el silenci podia ser el seu més fidel acompanyant al llarg d'aquest nou camí, i fer del seu últim sospir la perfecció sonoritzada.

Va arrossegar el seu cos per a poder observar les roques al fons de la vall. La por ja no el pertanyia. Ni tan sols creia recordar que aquesta hagués existit algun cop. Va dedicar el seu últim esforç a ell mateix, i a ningú més. És, era i va ser lliure.

Que efímero e insignificante parece todo desde que el sol irradió en la ventana, desde que desapareció en el horizonte y paralizó mi alma.
Que poco parece demasiado, y que demasiado poco logro sentir sintiendo tanto.

Y siento si una vez más mi cordura se pierde entre tanta ironía, incertidumbre, sarcasmo y falsa ilusión.
No obstante, podéis guardaros vuestro perdón.