Ahora que tienes todo lo que quieres toca preguntarse: ¿quieres todo lo que tienes?


Me apetece ser breve: gracias por leerme.
Eso es todo, eso sí, por ahora.

Doncs jo era feliç en terres franceses, entre cerveses i bona companyia, però enyorava tot el que tenia i tinc aquí.

I entre egocentrisme surt quelcom semblant a això.

Hi ha cantants ofereixen música a canvi de pagar entrada. Avui aquesta dona solitària canta en aquest tren, però ningú gosa oferir-li res.
I es que sembla que el prestigi sigui tot, la popularitat i el reconeixement extern, i tot el demés queda en el més trist oblit.
Com trobar forces per ser més si aquest més només és un subordinat, un accessori, un complement...?
Per intentar consolar-me sempre recorro a la resta del món animal, buscant paral·lelismes que justifiquin tals actes i comportaments. I així faig l'existència més senzilla i conformista, doncs qui em podrà dir que això està malament?

Per mi estarà bé, si jo vull, si així ho vull...


Espera'm al meu costat.

I és possible que a vegades els problemes ens tornin més vulnerables al món, superar-los pot significar no ser més forts però tampoc més freds, i també a vegades això no té perquè ser contraproduent.
A vegades obrir-se al món significa plorar sense vergonya, enfonsar-se i aprendre a nadar per arribar a la superfície o per arribar una mica més alt.
Si cada dia l'admiro més és perquè comprenc dia a dia com de difícil és saber dir un perdone'm, un gràcies, un t'estimo. Per això també, cada dia l'estimo més.


Perdoneu-me, gràcies, us estimo... Tant...

Tots podíem arribar a ser, segons el moment, el que sempre havíem odiat o el que sempre havíem admirat.


Hi ha persones que semblen destinades a fer-te somriure, i per sort apareixen sovint. Potser només soc jo i la meva desmesurada eufòria ocasional. De totes maneres, que més dóna?

Poc a poc una aprèn a valorar el que té al voltant...

“No veiem el que és, veiem el que som”. I aquesta frase es repetia al meu cap un i altre cop. La considerava tan terriblement certa que al sentir-la altre cop em va tornar a fascinar. Així doncs, era impossible arribar a l'essència de tot el que ens envoltava? No existien veritats objectives, sinó només percepcions, sensacions i emocions que creaven veritats subjectives? Adoro la racionalitat i la intel·ligència, però bé creia que aquestes eren d'impossible apreciació sense tantes altres qualitats, així que cada cop se'm feia més complicat creure que el que jo adorava podien ser bones bases en les que sustentar tot el que em rodejava. No està tot basat en l'interès i el benefici propi, independentment de les qualitats que ens portin a aquest interès? Potser això sí que era una veritat objectiva. Qui sap, jo com a una humana i pensadora més mai arribaria a saber-ho amb total certesa, excepte que quant més m'endinsava en el saber, més m'adonava de la meva ignorància.

"No vemos lo que es, vemos lo que somos". Y esta frase se repetía en mi mente una y otra vez. La consideraba tan terriblemente cierta que al oírla otra vez me volvió a fascinar. Así pues, ¿era imposible llegar a la esencia de todo lo que nos rodeaba? ¿No existían verdades objetivas, sino sólo percepciones, sensaciones y emociones que creaban verdades subjetivas? Adoro la racionalidad y la inteligencia, pero bien creía que estas eran de imposible apreciación sin tantas otras cualidades, así que cada vez se me hacía más complicado creer que lo que yo adoraba podían ser buenas bases en las que sustentar todo lo que me rodeaba. ¿No está todo basado en el interés y el beneficio propio, independientemente de las cualidades que nos lleven a este interés? Quizás esto sí que era una verdad objetiva. Quién sabe, yo como una humana y pensadora más nunca llegaría a saberlo con total certeza, excepto que cuanto más me adentraba en el saber, más me daba cuenta de mi ignorancia.