Des dels meus ulls puc respirar el dolor, l'angoixa i les intencions frustrades, com us buida una vida buida i com feu d'una marca un tema interessant del que parlar; com, igual que a mi, em pot un nom més aparentment popular que un altre, i una cara bonica guanya sempre la partida a la intel·ligència.
Sou patètics, ho se, però no puc culpar-vos del que a mi em culpo. Cada cop més, sou més innecessaris, i acabareu no per reposar en una tomba rodejada de rams de flors, sinó sent res més que cendra entre la pols.
Us mata l'enveja, de ser plagis del plagi, i còpies de l'objecte més banal; de no poder veure més enllà i aspirar, només, a ser més lliures mentre disposeu de cadenes que us puguin lligar.

Sou l'escòria, les restes que ningú vol ni voldrà. Des de la realitat, sapigueu que per mi heu deixat de ser reals.