7/6/09
Tots podíem arribar a ser, segons el moment, el que sempre havíem odiat o el que sempre havíem admirat.
Hi ha persones que semblen destinades a fer-te somriure, i per sort apareixen sovint. Potser només soc jo i la meva desmesurada eufòria ocasional. De totes maneres, que més dóna?
Poc a poc una aprèn a valorar el que té al voltant...
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Que perfecte ets quan et llegeixo.
ResponderEliminarI ke distant et trovo despres quan et miro al ulls.
Es com si no me veiesis alli on sempre estaré, potser perke sempre estaré alli on no em veus. Un ombre casual o un punt de llum molest, en un perfecte dia ple de nuvols d'aire funest. Cap llágrima cau, cap paraula vola, tot hi que mil plomes vam cremar en uns segons sota una abraçada tant dolça. Una campanada especial retoca entre tu i jo, un crit de guerra que mai acaba per no entregarnos a la pasio més desenfrenada, més bestia y tendre. Un toc de magia queda envoltant la teva ausencia, quan la teva real presencia s'esfuma com el fum d'un suspir.
k.