Massa "centrada" per inspirar-me.
No és que escrigui menys, sinó que publico menys.

Ah, i no és autobiogràfic (i no us penseu que si dic que no ho és probablement és perquè en el fons vull evitar dir que ho és. Que no ho és i punt, vaja, que m'enrotllo com una persiana).


Un diumenge més pel matí intentant comprar amb presses un bitllet senzill. Després d'uns pocs minuts que li semblaren eterns fent cua, probablement degut a l'efecte de les enèsimes cerveses que s'havia pres, va poder comprar el bitllet pagant amb la seva fantàstica targeta de crèdit - els diners en efectiu sempre anaven a parar a nombrosos propietaris de bars.
Ningú l'hagués considerat quelcom estrany o especial: morena, ulls foscos, texans ajustats, unes botes lleugerament desgastades i samarretes cuques d'establiments mundialment famosos. Una més, una menys, una adolescent amb ganes de caps de setmana i popularitat desmesurada, desitjant arribar a casa, dormir i aguantar la ressaca al despertar. Pocs misteris a simple vista, com també pocs els que volien intentar profunditzar en ella.
Un cop passat el bitllet davant la mirada avorrida d'un vigilant de seguretat, va baixar per les escales mecàniques i va seure a esperar el metro en direcció a Trinitat Nova.
- 2 minuts... Només queden 2 minuts...
Un dona de mitjana edat va encendre una cigarreta al seu costat.
- Merda, hauria d'haver comprat tabac...
Una parella de noies es xiuxiuejaven promeses entre elles.
- Serà això la felicitat...?
Entre pensaments va veure arribar el metro. S'aixecà ràpidament i es va col·locar bé la samarreta. Les portes es van obrir i va entrar sense esperar que sortís cap passatger. Després de nombroses empentes i murmuracions desagradables va aconseguir fer-se un lloc al vagó. No es va molestar a buscar un seient lliure, va quedar-se de peu recolzada a una porta veient l'entrar i sortir de la multitud.
Al tancar-se les portes es va sentir alleujada. Estar dins del metro, reclosa, sense possibilitat d'escapar a cap altre lloc la feia allunyar-se de les seves pors. Objectivament potser era una actitud de covardia, però que més donava? Ningú sabia res d'aquesta sensació, només era una noia morena, d'ulls foscos, texans ajustats, botes lleugerament desgastades i samarretes cuques d'establiments mundialment famosos.
Per primer cop va pensar que la dona de mitjana edat de la cigarreta, la parella de noies que es xiuxiuejaven promeses entre elles i totes les altres persones que ocupaven aquell indret eren tan diferents i tan iguals com ella, una subtil barreja entre primeres impressions i mil sentiments que ningú imaginava que existien.
La madureta, les lesbianes, l'adolescent... Etiquetes sense sentit que la privaven a ella i als demés d'anar una mica més enllà i de fer les coses, segurament, una mica més senzilles.
- Un gran descobriment per a mi i qui sap si per a la humanitat...