Tinc una fotografia semblant, amb les branques d'un ematller a contra sol.
Hi han detalls que no destaquen a vegades. I ni ha que s'acaven oblidant amb el temps. Tot canvia.m'agradava vere aquell abre florit. Vivia dins d'una parcela, rere un mur...ja no hi es. Ara hi ha una casa. Amb els anys segurament oblidaré les seves flors, la tonalitat que tenien rere el sol. Total, sols era una detall sense importancia en una vida plena de coses en constant canvi, en constant fricció.
Soc un d'aquells a qui l'hi costa per alguna raó inconexa de la personalitat i de la que encara no dec haber trobat una explicació: despendres de les coses antigues(no per ser antiguitats si no per ser velles en la meva propia vida) lligades als meus records.
Igual que guardo la fotografia de les flors de l'abre que ja no hi es(bastant recent en comparació) també guardo un camió de metall que feia servir rere de casa quant tenia menys de 4 anys, jugant amb terra, a l'ombre d'un garrofer. Ni existeix ja el solar, ni el garrofer desde fa molts anys. Uns pisos els van substituir. Pero allí tinc un record que a ningu més deu importar, ni importarà mai suposo. I en canvi jo enpodría explicar tantes coses.Tants detalls...sense importancia...detalls com el color clar del cel que vei en aquesta fotografia i que m'ha recordat a les flors d'un atmetllet que ja no viu a quince pases d'on visc.
Sabies que arribar alt no és créixer, que mirar no sempre és veure ni sentir és escoltar, ni lamentar-se, sofrir, ni acostumar-se, estimar... Que estar sol no és solitud, que covardia no és pau ni ser feliç, somriure...
Tinc una fotografia semblant, amb les branques d'un ematller a contra sol.
ResponderEliminarHi han detalls que no destaquen a vegades. I ni ha que s'acaven oblidant amb el temps. Tot canvia.m'agradava vere aquell abre florit. Vivia dins d'una parcela, rere un mur...ja no hi es. Ara hi ha una casa.
Amb els anys segurament oblidaré les seves flors, la tonalitat que tenien rere el sol.
Total, sols era una detall sense importancia en una vida plena de coses en constant canvi, en constant fricció.
Soc un d'aquells a qui l'hi costa per alguna raó inconexa de la personalitat i de la que encara no dec haber trobat una explicació: despendres de les coses antigues(no per ser antiguitats si no per ser velles en la meva propia vida) lligades als meus records.
Igual que guardo la fotografia de les flors de l'abre que ja no hi es(bastant recent en comparació) també guardo un camió de metall que feia servir rere de casa quant tenia menys de 4 anys, jugant amb terra, a l'ombre d'un garrofer. Ni existeix ja el solar, ni el garrofer desde fa molts anys. Uns pisos els van substituir. Pero allí tinc un record que a ningu més deu importar, ni importarà mai suposo. I en canvi jo enpodría explicar tantes coses.Tants detalls...sense importancia...detalls com el color clar del cel que vei en aquesta fotografia i que m'ha recordat a les flors d'un atmetllet que ja no viu a quince pases d'on visc.
Gracies.
k.
Miro a3lados y veo quietud,lenguaje no verbal...
ResponderEliminarPodria hasta sentir relax.Podria hasta pensar que veo el camino...El camino que nunca quiero caminar.