14/1/09


Terrassa – Montcada.


Torno cap a Granollers. De moment, el dia va millor del que esperava, però intento no pensar en que és possible que acabi... pitjor del que esperava.
Romanc quieta, pensativa, i observo. Que maco és el noi de la bicicleta rovellada. Probablement, la senyora del meu costat, grassoneta, d'aproximàdament uns 40 anys d'edat, es pregunta que estic escrivint.
M'agrada veure l'expressió de la gent i imaginar-me que poden estar pensant, i buscar, clar, en el meu interior, una possible solució a les seves preocupacions, tot i que només siguin suposades, i fins i tot imaginàries.
13:25, 20º C.
A vegades, no se perquè soc aquí.


Vuelvo hacia Granollers. De momento, el día va mejor de lo que esperaba, pero intento no pensar en que es posible que acabe... peor de lo que esperaba.
Permanezco quieta, pensativa, y observo. Que bonito es el chico de la bicicleta oxidada. Probablemente, la señora de mi lado, gordita, de aproximadamente unos 40 años de edad, se pregunta que estoy escribiendo.
Me gusta ver la expresión de la gente e imaginar que pueden estar pensando, y buscar, claro, en mi interior, una posible solución a sus preocupaciones, aunque sólo sean supuestas, e incluso imaginarias.
13:25, 20º C.
A veces, no se porque estoy aquí.

3 comentarios:

  1. Un Saludo Irene,interesantes narraciones...

    Pedro

    ResponderEliminar
  2. Había escrito algo y se ha borrado. En esos casos pienso que no iba a mejorar el silencio, así que no trato de repetirlo. Saluda a la señora de mi parte :)

    ResponderEliminar
  3. Te certa gracia vere a algu que diu i m'expresa amb cinceritat que es mala persona i que no vol ser amiga meva, descriurem coses que sento jo mateix mentre viatjo en tren. Aquella noia de la blusa de colors llampants, mirant ensinismada per la finestra en el color de vesprada reflectit en un semblant entre preocupat i dispers, mentre el señor de la corvata em mira potser preguntat-se si el dibuix que faig estaráquedant bè. >En realitat no se dibuixar, soc humil i sincer. Pero, he fet tants retrats a llarg de la meva vida amb les lletres que ja començo a sentir que em manquen colors amb les quepintar les seves existencies en el meu record.
    Et passa a vegades?

    k.

    ResponderEliminar