10/1/10


Cansada d'escriure sobre sociologia i de no penjar ni un sol text, publico aquesta anada d'olla que, tot i anar per un camí diferent al que acostumo a prendre, és fàcil comprovar que no he pogut evitar carregar-lo d'emocions i sentiments.


Una alarma vermella sense ser utilitzada em va acompanyar durant el meu viatge, lliure d'obstacles però ple de mitges trencades, cabells llargs i curtes migdiades; per menjar, una sola barra de pa, un caramel i formatge de cabra. Aquesta, després d'insistir desesperadament que la deixés acompanyar-me, va haver de romandre a la meva segona casa, menjant herbes seques i criant les filles que el seu ex no volia cuidar.
Entre pintades, estacions i veus nassals les cançons sonaven com triades encertadament per art de màgia. Els curiosos observaven el procés, des de fora fascinant, des de dins insignificant. Després de sortir dels foscos túnels de la melancolia, la llum del sol de la ciutat brillava amb intensitat. La vida semblava encaixar dins el caos, i un forat a la orella no esdevenia una moda, sinó només això, un forat a la orella. La necessitat de recordar el moment, però, encara era present. El temps seguia passant, i tot i ser una innovació invisible quasi el podies sentir com senties la por en un mar ple de taurons. Vaig decidir, feta la reflexió, aturar-me per fer una pausa a visitar-los, a coneix-e'ls, i que em coneguessin a mi també.
Ja nua a la platja sentia el fred vent acariciar-me les galtes, i em vaig llençar sense pensar. Aviat van arribar. Després d'ensumar-me sencera i sentir-me analitzada i manipulada, vaig comprendre que jo era com ells. Se'n van anar sense dir-me res; no els interessava ni els servia de cap utilitat.
En sentir la insuportable buidor a l'ànima vaig decidir canviar el curs del trajecte i enfonsar-me en la immensitat, lluny d'implicacions i carícies que feien la vida més dolça, doncs era més senzill fondre'm i perdre'm per no haver de trobar-me mai més.


Una alarma roja sin ser utilizada me acompañó durante mi viaje, libre de obstáculos pero lleno de medias rotas, cabellos largos y cortas siestas; para comer, una sola barra de pan, un caramelo y queso de cabra. Ésta, tras insistir desesperadamente que la dejara acompañarme, tuvo que permanecer en mi segunda casa, comiendo hierbas secas y criando las hijas que su ex no quería cuidar.
Entre pintadas, estaciones y voces nasales las canciones sonaban como elegidas acertadamente por arte de magia. Los curiosos observaban el proceso, desde fuera fascinante, desde dentro insignificante. Tras salir de los oscuros túneles de la melancolía, la luz del sol de la ciudad brillaba con intensidad. La vida parecía encajar en el caos, y un agujero en la oreja no se convertía en una moda, sino sólo en eso, un agujero en la oreja. La necesidad de recordar el momento, sin embargo, todavía estaba presente. El tiempo seguía pasando, y a pesar de ser una innovación invisible casi lo podías sentir como sentías el miedo en un mar lleno de tiburones. Decidí, hecha la reflexión, detenerme para hacer una pausa a visitarlos, a conocerlos, y que me conocieran a mí también.
Ya desnuda en la playa sentía el frío viento acariciarme las mejillas, y me lancé sin pensar. Pronto llegaron. Después de olfatearme entera y sentirme analizada y manipulada comprendí que yo era como ellos. Se fueron sin decirme nada, no les interesaba ni les servía de ninguna utilidad.
Al sentir el insoportable vacío en el alma decidí cambiar el curso del trayecto y hundirme en la inmensidad, lejos de implicaciones y caricias que hacían la vida más dulce, pues era más sencillo fundirme y perderme para
no tener que encontrarme nunca más.

4 comentarios:

  1. Me gustó mucho este texto. Sí, es difícil no sentirse vacío frente al mar, sin embargo es una desolación dulce; al menos a mí me ocurre así.

    Saludos desde México. Te seguiré leyendo.

    ResponderEliminar
  2. SEGUEIX ESCRIBIN TENS MOLTES COSES PER DIR, UNA MARE QUE T' ESTIMA.FINA

    ResponderEliminar
  3. Molt maco i molt ben escrit. Si et conegués millor potser l'entendria més?

    ResponderEliminar
  4. Segur que sí, però temps al temps :) I gràcies.

    ResponderEliminar