Acepto críticas (gracias Pepe).


Quants cops es van creuar les seves mirades?
Ella no ho sabia prou bé, tampoc va gosar preguntar-li. Al cap i a la fi només eren això, mirades que no arribarien a ser res més.
La pluja queia dins un sense sentit, dins d'un indret del que preferia escapar, però sempre sense èxit.
No era la única que mirava la pluja, però potser sí la única que l'observava.
Aquell lloc respirava buidor. Això li encantava, el feia més seu, més personal, però era inevitable que totes aquestes sensacions no la submergissin més, encara, en les seves pors i obsessions.
Li digueren un dia: “qui és obsessiu, és obsessiu”. Mai s'ho havia plantejat de tal forma, però potser era veritat, la seva veritat, i l'únic que la podia salvar era una obsessió major que la beneficies.
No demanava tant - o això pensava - només alguns somriures més als seus moments de solitud, somriures que tan poc freqüents s'havien tornat a mesura que passaven els anys.
I va romandre pensativa, per no variar, sentada en aquella espècie de cadira-banc, i repetint-se a ella mateixa: “si les mirades no arriben a ser més, serà perquè no vols...”

¿Cuántas veces se cruzaron sus miradas?
Ella no lo sabía muy bien, tampoco se atrevió a preguntarlo. Al fin y al cabo sólo eran eso, miradas que no llegarían a ser nada más.
La lluvia caía en un sin sentido, dentro de un lugar del que prefería escapar, pero siempre sin éxito.
No era la única que miraba la lluvia, pero quizás sí la única que la observaba.
Aquel lugar respiraba vacío. Eso le encantaba, lo hacía más suyo, más personal, pero era inevitable que todas estas sensaciones no la sumergieran más, aún, en sus miedos y obsesiones.
Le dijeron un día: "quién es obsesivo, es obsesivo". Nunca se lo había planteado de tal forma, pero quizás era verdad, su verdad, y lo único que la podía salvar era una obsesión mayor que la beneficiara.
No pedía tanto - o eso pensaba -, sólo algunas sonrisas más en sus momentos de soledad, sonrisas que tan poco frecuentes se habían vuelto a medida que pasaban los años.
Y permaneció pensativa, para no variar, sentada en esa especie de silla-banco, y repitiéndose a sí misma: "si las miradas no llegan a ser más, será porque no quieres..."