Això va dedicat a mi, i a tu.

Després de rellegir com unes vint vegades el teu text, he sentit la necessitat d'expressar-me, intentar fer-me entendre una miqueta més, doncs tot i ser una nena difícil, no vull posar-t'ho massa difícil a tu, malgrat que a vegades no sembli així.
M'estimo. M'estimo molt, molt més del que creus, del que creuen molts, i molt menys també del que creuen altres. Però m'estimo. Se que passi el que passi, a qui segur que tinc i tindré sempre, serà a mi.
Em sento molt afortunada de tenir qui em doni la ma per fer el meu camí, però qui sap si algun dia l'han de deixar anar per seguir-ne un altre de nou, tot i que després, potser aquests es retrobin, i em tornin a acompanyar...
Res és el que sembla, això ho sabem tots bastant bé si tenim dos dits de front. Res és tan dolent com sembla, ni tan bo, simplement diferent a com ho percebem.
Potser no m'estimo tant com voldries, ni com creus que em mereixo; certament, això sempre ha estat prou complicat, des de sempre, en tota relació interpersonal. Però des d'aquí remarco, un altre cop, que m'estimo, perquè soc jo qui sempre estarà allà, i m'acompanyarà, igual que m'agradaria remarcar que gràcies per donar-me la ma, i fer que els nostres camins es creuïn de nou, perquè a tu també t'estimo, i molt...