23/1/09


10 ºC a Montmeló, és el lloc més proper del que es pot mirar la temperatura, des d'aquí, des de casa.
4:10.
Són prou agradables els dies en els que no t'importaria morir. Col·loquialment acostumo a anomenar-ho "passotisme extrem". No hi ha preocupacions concretes, doncs tot sembla tenir poca o cap rellevància.
Ara em limito a veure un noi molt maco i a fer un esforç, potser inútil, per despertar la inspiració.
- Potser tu m'inspires... - penso jo.
Una tassa i un plat brut reposen a la taula. Em fan pensar en tot el que m'obsessiona i del que m'intento lliurar.
Sempre he intentat escapar de convencionalismes i de la senzillesa, però només era una etapa més. Tancada a la meva gàbia - tenies raó, fidel desconegut - em sentia segura, i no veia la bellesa de la simplicitat, de les coses quotidianes que em rodejaven i em rodejen.
- Somniadora, somniadora... - em diuen, i sí, tenen raó, i com m'agrada.
I si caic del meu núvol de cotó fluix, sempre tornaré a renéixer de les meves restes, del que quedi de mi.
La porta estava oberta i no trobava el valor per sortir. Ara espero amb impaciència que les coses siguin diferents, per així poder renéixer de nou.


10 ºC en Montmeló, es el lugar más próximo del qual se puede mirar la temperatura, desde aquí, desde casa.
4:10.
Son bastante agradables los días en los que no te importaría morir. Coloquialmente acostumbro a llamarlo "pasotismo extremo". No hay preocupaciones concretas, pues todo parece tener poca o ninguna relevancia.
Ahora me limito a ver a un chico muy guapo y a hacer un esfuerzo, quizá inútil, para despertar la inspiración.
- Quizá tú me inspires... - pienso yo.
Una taza y un plato sucio reposan en la mesa. Me hacen pensar en todo lo que me obsesiona y de lo que me intento librar.
Siempre he intentado escapar de convencionalismos y de la sencillez, pero sólo era una etapa más. Encerrada en mi jaula - tenías razón, fiel desconocido - me sentía segura, y no veía la belleza de la simplicidad, de las cosas cotidianas que me rodeaban y me rodean.
- Soñadora, soñadora... - me dicen, y sí, tienen razón, y como me gusta.
Y si me caigo de mi nube de algodón, siempre volveré a renacer de mis restos, de lo que quede de mí.
La puerta estaba abierta y no encontraba el valor para salir. Ahora espero con impaciencia que las cosas sean distintas, para así poder renacer de nuevo.

4 comentarios:

  1. Dies en els que no t'importaria morir? Curiosos aquests dies! De fet, raó no te'n falta, o si més no, m'hi puc identificar. No per tenir dies en els que m'importi i dies en els que no... Tinc la mort asumida com a quelcom tan natural com inaturable, tanmateix, tampoc em limito a esperar-la. Ara, també diré que quan vingui, serà benvinguda :)
    Tot és un cicle, nosaltres també.

    ResponderEliminar
  2. L'eterna favula del fenix. Ja de petitet em vai inventar com no, un personatge que revivia un i altre cop a la vida despres de ser destruit. A l'hord dels meus avis, lluitant amb espases de fusta, i llançant sortilegis de llums i flames. Lluitaba contra l'opresió que significaven les autoritats sobre la meva imaginació, lallibertat de ser el que volguere ser. clar que llavros sols era L'ultim Guardià Fenix lluitant per rescatar a una "princesa" que mai vai arribar a vere(basicament perke no existia), intentant arribar a traves de fileres i fileres de malvats soldats que em volien impedir els meus nobles proposits.

    Cada edat, cada nova renaixensa supos que te el seu simil. Ara ja no empuño l'espasa de fusta(tot hi tenir-la ben guardada per si un cas), tampoc invoco els poderosos encanteris de la meva infancia, ni necesito imaginar-me als soldats contra elsque lluitar. Les coses canvien...i tot i aixi reneixen de les propies cendres amb formes discordants.
    Un creix i reneix de cada caiguda, a vegades amb algunesplomes de menys, a vegades amb els esplons més afilats. A vegades lesflames que recobreixen la voluntat mengüen o s'enforteixen. Inclus a vegades ja no es foc si no gel.

    Es sols una opinió, no una veritat absoluta. Total, tu ets molt inteligent petita musa. Saps de sobre que vui dir i segur que ja has anat molt més enllà.
    Un bes dols per un dols somni que mai hauries d'exiliar.

    k.

    ResponderEliminar
  3. Somiar és algo molt maco però també hem de posar els peus al terra.

    Segueix escribint així que són escrits força interessants.

    ResponderEliminar
  4. Resignarse a la muerte es de covardes!!!!!

    ResponderEliminar