16/3/09


Porto uns quants dies llegint sobre el riure, sobre perquè riem, buscant qualitats en una situació que facin que ens riem, perquè ens riem de les desgràcies d'altres persones... Resulta casi exasperant.
He aprés que és un impuls primitiu, necessari i molt sa, que alleuja tensions de la situació en concret, a la persona o persones, i a nosaltres mateixos. Però la meva constant, diguem-li, obsessió de preguntar-me el perquè de les coses, fa que a cada moment que apareix a la televisió, al carrer, o a qualsevol altre indret, una situació graciosa, em pregunti perquè em fa gràcia, o perquè pot fer-me-la. I resulta que després no li trobo cap mena de sentit, i lògicament, no em ric, tot i que precisament el que sigui absurda, o qualsevol altre adjectiu que pugui fer-la graciosa, hauria de ser precisament el que em fes riure.
Ploro, m'entristeixo, recupero esperances i les perdo, però no ric.
I jo sempre he estat de riure moltíssim, de descollonar-me amb quasi qualsevol situació, i ben orgullosa que he estat sempre de tal cosa.

No vull convertir la meva història en la història de la noia que va deixar de riure per sempre més.
A la vegada, tampoc vull abandonar la meva curiositat empedreïda i segurament, inacabable, la que sempre, tot i haver-me produït alguns problemes que per sort ja semblo haver superat, mai m'havia provocat un de mesures tan considerables.

Estic perduda? Qui sap. Necessito ajuda? Probablement. Fixeu-vos que fins i tot necessito publicar-ho al meu i vostre blog.
Per sort encara segueixo somrient, i entenc perquè la gent somriu. Perquè ric o riuen, ja no tan clarament.
També per sort em sento molt més alleujada un cop he escrit això.

El pensar tant ja no sembla tan bonic, oi que no?


Llevo unos cuantos días leyendo sobre la risa, sobre porque reímos, buscando cualidades en una situación que hagan que nos riamos, porque nos reímos de las desgracias de otras personas... Resulta casi exasperante.
He aprendido que es un impulso primitivo, necesario y muy sano, que alivia tensiones de la situación en concreto, a la persona o personas, y a nosotros mismos. Pero mi constante, llamémosle, obsesión de preguntarme el porque de las cosas, hace que a cada momento que aparece en la televisión, en la calle, o en cualquier otro lugar, una situación graciosa, me pregunte porque me hace gracia, o porqué puede hacérmela. Y resulta que después no le encuentro ningún sentido, y lógicamente, no me río, aunque precisamente el que sea absurda, o cualquier otro adjetivo que pueda hacerla graciosa, debería ser precisamente lo que me hiciera reír.
Lloro, me entristezco, recupero esperanzas y las pierdo, pero no río.
Y yo siempre he sido de reír muchísimo, de descojonarme con casi cualquier situación, y bien orgullosa que he estado siempre de tal cosa.

No quiero convertir mi historia en la historia de la chica que dejó de reír para siempre.
A la vez, tampoco quiero abandonar mi curiosidad empedernida y seguramente, inacabable, la que siempre, pese a haberme producido algunos problemas que por suerte ya parezco haber superado, nunca me había provocado uno de medidas tan considerables.

¿Estoy perdida? Quién sabe. ¿Necesito ayuda? Probablemente. Fijaros que incluso necesito publicarlo en mi y vuestro blog.
Por suerte aún sigo sonriendo, y entiendo porque la gente sonríe. Porque río o ríen, ya no tan claramente.
También por suerte me siento mucho más aliviada una vez he escrito esto.

El pensar tanto ya no parece tan bonito, ¿verdad que no?

3 comentarios:

  1. Em torno a atrevir a endinsar-me a les palpentes a la teva misteriosa, per a mi, personalitat. Qui sap si la meva fantasia em farà entendre coses diferents de les que vols dir i relliscaré en la pell de plàtan d’una teoria infundada. Però, si això passa, espero agafar-te per sorpresa amb la meva ingenuitat i fer-te riure moltíssim, com en els bons temps... I, si et descollones per la meva errada, no ho consideraria pas ofensiu, per què conec la diferència de riure’s “amb” o “de” algú. I estic segur que aquest cop et riuries amb mi. De la meva innocència, del que em falta per aprendre de tu per coneixer-te millor.

    Pensar tant com tu no només és bonic. És d’admirar i et portarà més lluny que no pas els que no en tenen aquesta capacitat. Mai has de plantejar-te com perniciosa aquesta habilitat teva de sorprende’ns amb preguntes que mai ens havien passat pel cap. Pots estar tan orgullosa d’ella com ho estaves abans de la teva capacitat de riure de tot (i que un dia recuperaràs).

    El que passa és que el nostre estat d’ànim també hi juga i ens influeix. I el teu estat d’ànim, pel que m’expliques i em fas entendre, no és gaire rialler en aquesta època. Potser és què estàs perduda, o t’hi sents (hi ha alguna diferencia?, segurament no...). O, potser, simplement estàs canviant i t’estàs buscant… I això és normal. Qui no passa per etapes de transició a la seva vida ? Qui és igual als 17 que als 30... o fins i tot als 18? En tan poc temps es pot canviar moltíssim... I si algú no canvia mai, malament rai.

    El que sempre compartim i ens defineix com a persones és que a dins nostre conviu la nostra racionalitat i la nostra espontaneitat i naturalitat. En el teu cas la teva racionalitat és molt poderosa i la teva espontaneitat, que juga molt quan el riure ens guanya, està una mica pansida... cosa habitual quan algú es busca o es sent perdut... La flama de la naturalitat es debilita.. i això pot estar-te passant a tu ara. Molts dubtes, plantejar-se molts interrogants, pot fer que la racionalitat engoleixi una part important de la vitalitat de tots nosaltres. A qui no li han dit algun cop « Què et passa? Últimament no ets el de sempre... » quan un passa una mala temporada, per molt que ho vulgui disimular?

    No t’amoïnis. Tornaràs a ser la mateixa i fins i tot millor quan tot el que et passa pel cap últimament comenci a aclarir-se. I trobaràs que això de poder aprofundir tant en un pensament, sentiment o emoció és realment una autèntica sort.

    M’agradaria que després d’aquest comentari hagis vist una petita llumeta al final del túnel. Potser la llumeta està reflectida en un laberint de miralls i encara et queda molt per poder arribar-hi... però al menys ja hauràs tret alguna cosa en clar i estaràs més a prop de la sortida...

    O, qui sap, aquesta ha sigut una petita relliscada que es mereix la millor de les riallades... Llavors, allarga’m la ma per ajudar-me a posar-me dret un altre cop mentre riem plegats d’aquesta caiguda.

    ResponderEliminar
  2. Segurament has intuit de qui ve el comentari, segur que algú que sap escriure com tú reconeix la manera d'expressar-se de la gent que té al voltant... i, possiblement, algún dia m'hi acostumaré a aquesta nova experiència que es per a mi deixar un anònim missatge a un bloc com per no oblidar una petita signatura...

    L.

    ResponderEliminar
  3. Dicen, cuentan, susurran: que la felicidad es para los ignorantes. Pues saber incluso porqué eres feliz, le resta cualidad a dicha felicidad.

    Dicen, cuentan, susurran: que sabio es aquel que dice no saber nada. Pues aun el más sabio de todos no lo sabe todo y por tanto, incluso lo que sabe puede no ser verdad.

    El conocer o saber, es un camino para aquellos que nunca deberan terminar con sus inquietudes. Quien pregunta, siempre encontrará nuevas preguntas o se estrellará en los muros infranqueables de las no respuestas deseadas.

    Llamé a la puerta de la interrogación y profundicé sobre todas aquellas dudas que acabaron llebandome hacia el más basto espacio del conocimiento y al más intimo reducto del saber. En ambos casos es dificil de definir el Qué final delos muchos ¿por qués?.

    Aunque quien empieza a andar por esa senda de forma conciente, raras veces la abandona ya.

    Pelicula constantine: " Si sabes que Dios existe, no puedes creer que existe. Lo sabes."
    Y al fin y al cavo, creer no es solo algo religioso, lo aplicamos a muchos aspectos de la vida los cuales a veces nos hacen incluso más felices, aunque dicha creencia sea solo eso, unacreencia y no una cosa cierta.

    Quécamino prefieres tu?

    k.

    ResponderEliminar