24/4/10
22/4/10
Unas cervezas más tarde te das cuenta que lo único que necesitas es que todo te importe tan poco como tanto te ha importado siempre, una noche sin complejos ni prejuicios, un amor de unos minutos, o de unos segundos, y la esperanza de que, aunque fugaz, siempre habrá un sentimiento que encontrar a la vuelta de la esquina.
13/4/10
- Amor meu...
Va seure just al costat del precipici, entre l'espès i negre bosc d'alzines i l'abisme que tenia davant. Només una fina línia separava la llum de la foscor, mentre un suau calfred li recorria el cos, pensant en què fer, sense pensar en les conseqüències que la seva decisió podia arribar a portar.
- Què penses...?
Pensava en l'amor, i en tots els moments eterns que havia viscut, en els que el seu cor semblava omplir-se d'una sensació extranya, que el feia sentir absurdament feliç. Pensava també en l'angoixa, el dolor, el patiment que sentia durant la resta dels dies, sense saber si això podia ser el que l'havia portat aquí.
- Si us plau, no ho facis...
Així doncs, què tenia sentit? La vida s'havia transformat en una continuïtat de decisions buides de significat, sabent que, amb sort, podia controlar una mil·lèsima part del que passava al seu voltant. No ignorava com de meravellós podia arribar a ser el cant d'un ocell al creuar el carrer, ni la fascinant existència transparent del vent, ni una posta de sol magníficament efímera. No, mai, ni tan sols ara, ho ignorava.
- Encara tens molt a dir, a donar i a expressar...
Però les paraules sonaven com un sense fi de sorolls bruts i contaminats. Només el silenci podia ser el seu més fidel acompanyant al llarg d'aquest nou camí, i fer del seu últim sospir la perfecció sonoritzada.
Va arrossegar el seu cos per a poder observar les roques al fons de la vall. La por ja no el pertanyia. Ni tan sols creia recordar que aquesta hagués existit algun cop. Va dedicar el seu últim esforç a ell mateix, i a ningú més. És, era i va ser lliure.
7/4/10
Que efímero e insignificante parece todo desde que el sol irradió en la ventana, desde que desapareció en el horizonte y paralizó mi alma.
Que poco parece demasiado, y que demasiado poco logro sentir sintiendo tanto.
Y siento si una vez más mi cordura se pierde entre tanta ironía, incertidumbre, sarcasmo y falsa ilusión.
No obstante, podéis guardaros vuestro perdón.
Que poco parece demasiado, y que demasiado poco logro sentir sintiendo tanto.
Y siento si una vez más mi cordura se pierde entre tanta ironía, incertidumbre, sarcasmo y falsa ilusión.
No obstante, podéis guardaros vuestro perdón.
31/3/10
M'he aturat just abans d'acabar de baixar l'última mitja fila d'escales per mirar el que tenia davant. Observo i sento tot tan... artificial; “em sento com una ovella prèviament etiquetada per ser sacrificada”.
Res es movia però la vida passava davant els meus ulls implacable, en un fragment de segon.
Res es movia però la vida passava davant els meus ulls implacable, en un fragment de segon.
14/3/10
- Lo fácil es seguir las convenciones... - dicen.
Dicen, y creo que creen; yo no siempre lo creo así. ¿Cómo no va a ser fácil para un convencional conformista seguir las convenciones? Y además de eso, es práctico, muy práctico.
Para alguien que, consciente, inconscientemente o ambas cosas desea huir y ansia, se queje o no de ello, ser diferente, lo difícil es seguir y aceptar que sigue esas convenciones. Y posiblemente lo pasará mal si intenta alejarse de ellas y se enfrenta a todas esas adversidades, pero en el fondo su alma permanecerá serena y tranquila, sin oscuros abismos en los que poder caer.
Porque a veces no dar ese paso que todos esperan que des dice más que los mil pasos que podrías haber dado.
Dicen, y creo que creen; yo no siempre lo creo así. ¿Cómo no va a ser fácil para un convencional conformista seguir las convenciones? Y además de eso, es práctico, muy práctico.
Para alguien que, consciente, inconscientemente o ambas cosas desea huir y ansia, se queje o no de ello, ser diferente, lo difícil es seguir y aceptar que sigue esas convenciones. Y posiblemente lo pasará mal si intenta alejarse de ellas y se enfrenta a todas esas adversidades, pero en el fondo su alma permanecerá serena y tranquila, sin oscuros abismos en los que poder caer.
Porque a veces no dar ese paso que todos esperan que des dice más que los mil pasos que podrías haber dado.
12/3/10
7/3/10
Para los que ya lo conocen, que lo retomen; para los que no, mientras les guste reflexionar, que lo disfruten. Me atrevo a aconsejaros este libro aún no del todo acabado, pero que me tiene ya el alma robada.
A veces la vida no te da más, aunque te gustaría que nada te diera.
"Me gustaría ser de agua y que el agua me matara".
Alejandro Gándara, Nunca seré como te quiero.
A veces la vida no te da más, aunque te gustaría que nada te diera.
"Me gustaría ser de agua y que el agua me matara".
Alejandro Gándara, Nunca seré como te quiero.
28/2/10
"No puedo hablarte de lo que fue o de lo que podría ser, pero sí de lo que creo que es aquí y ahora, y es que no somos más que unos grandes hijos de puta prácticamente incapaces de tomar ninguna decisión. Se nos llevan las masas, las apariencias y cualquier cosa con la que poder obtener un efímero momento de placer. Tanto tú como yo sabemos que, igual que los demás, estamos más bien acabados, y que solamente nos queda conformarnos con lo que pronto se nos escapará de las manos. Debo decirte que no tengo muchos consuelos para alegrar tu día, ni siquiera para alegrar este mísero instante que seguramente olvidarás; no obstante, lo único en lo que creo y creeré durante lo poco que me queda de vida es que nunca dejes de luchar, porque al fin y al cabo, no tenemos nada más."
24/2/10
20/2/10
18/2/10
Com m'inspires besuguet!
I saps que, com a escèptica empedreïda i frustrada i la més contradictòria de totes, em costa molt trobar una resposta que pugui considerar real; tot i això, i tot i creure que els actes tenen molta més efectivitat, adoro les paraules, i com ja has comprovat, tinc dies misantrops, però prefereixo reconèixer el meu egoisme - també empedreït - i dir que me la pela pràcticament tota la resta mentre tingui la meva dosi de somriures per rebre i per donar.
Igualment us adoro, revolucionaris en potència. Jo em conformo amb aprendre mínimament a viure i dir que, a diferència de molts, m'és igual que les meves cendres acabin dins un trist contenidor.
I saps que, com a escèptica empedreïda i frustrada i la més contradictòria de totes, em costa molt trobar una resposta que pugui considerar real; tot i això, i tot i creure que els actes tenen molta més efectivitat, adoro les paraules, i com ja has comprovat, tinc dies misantrops, però prefereixo reconèixer el meu egoisme - també empedreït - i dir que me la pela pràcticament tota la resta mentre tingui la meva dosi de somriures per rebre i per donar.
Igualment us adoro, revolucionaris en potència. Jo em conformo amb aprendre mínimament a viure i dir que, a diferència de molts, m'és igual que les meves cendres acabin dins un trist contenidor.
14/2/10
12/2/10
10/2/10
Des dels meus ulls puc respirar el dolor, l'angoixa i les intencions frustrades, com us buida una vida buida i com feu d'una marca un tema interessant del que parlar; com, igual que a mi, em pot un nom més aparentment popular que un altre, i una cara bonica guanya sempre la partida a la intel·ligència.
Sou patètics, ho se, però no puc culpar-vos del que a mi em culpo. Cada cop més, sou més innecessaris, i acabareu no per reposar en una tomba rodejada de rams de flors, sinó sent res més que cendra entre la pols.
Us mata l'enveja, de ser plagis del plagi, i còpies de l'objecte més banal; de no poder veure més enllà i aspirar, només, a ser més lliures mentre disposeu de cadenes que us puguin lligar.
Sou l'escòria, les restes que ningú vol ni voldrà. Des de la realitat, sapigueu que per mi heu deixat de ser reals.
Sou patètics, ho se, però no puc culpar-vos del que a mi em culpo. Cada cop més, sou més innecessaris, i acabareu no per reposar en una tomba rodejada de rams de flors, sinó sent res més que cendra entre la pols.
Us mata l'enveja, de ser plagis del plagi, i còpies de l'objecte més banal; de no poder veure més enllà i aspirar, només, a ser més lliures mentre disposeu de cadenes que us puguin lligar.
Sou l'escòria, les restes que ningú vol ni voldrà. Des de la realitat, sapigueu que per mi heu deixat de ser reals.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)


